Aquesta imatge és propietat del blog Els primers gestos del verd...
"El buit que sents, més gran cada vegada,
és el dels traïdors.
Els monuments, per dins, també estan buits,
la seva entranya és de rovell i mort:
foscos, podrits per la mateixa història,
el seu interior és tan sinistre
com arrogant el gest del personatge.
Alhora que ens traeixen els amics
- i la mort és també traïció-
ens anem convertint en monuments.
Per fora hi ha una resta d'eloqüència,
sobretot quan parlem a algú més jove,
però la nostra veu ja fa un ressò
de buit, perduda a un entramat de ferro
que s'esfulla en lleugeres llesques d'òxid."
Aquest poema es titula Monuments i l'ha escrit Joan Margarit de qui ja hem parlat en aquest blog a Flors blanques en la boira.
anava llegint i m'anava enamoran
ResponEliminamargarit m'encanta...
un peto.
tot be??
;)
I a mi també m'encanta, però mentre llegia se m'anaven eriçant els pèls... o sentint esgarrifances... i ja està bé que sigui així. El poema entra ben endins a través de la pell. Potser si ens anem buidant per dins... jo no voldria pas creure-ho.
ResponElimina