El fuego

"Cuando aún no existía el hombre
existía un nudo en el viento
y una vaga exclamación en el espacio.
Todo era demasiado grande y tenebroso
para que existiera una sola gota a punto de caer
y dos árboles unidos por una telaraña..."


Aquest fragment pertany al poema "El fuego" escrit per Efraín Barquero. Amb aquest pseudònim és conegut el poeta xilè Sergio Efraín Barahona Jofré qui nasqué a Curicó (Xile) l'any 1931. Durant el govern de Salvador Allende fou agregat cultural a Colòmbia. S'hagué d'exiliar pel cop d'Estat del General Pinochet. Actualment resideix a França on ha destacat per la seva activitat acadèmica, intelectual i cultural. La seva poesia és camperola i universal alhora. Ha rebut el Premi Nacional de Literatura 2008 de Xile.

Amor i temps

"Recorda quan encara no sabies
que no et tindria pietat la vida.
Amor i temps: el temps que és en nosaltres
com la sorra del riu que, a poc a poc,
va canviant la forma de la costa.
L'amor, que ha copiat en els teus ulls
la claredat de l'illa del tresor.
Sensual, solitària, voltada
per la sonora senectud del mar
i pels crits militars de les gavines.
El somni clandestí d'un home gran."


Aquest poema es titula Amor i temps i l'ha escrit Joan Margarit, d'aquest autor segarrenc ja n'hem parlat en aquest blog a Flors blanques en la boira.

Cançó del llac

"Llac solitari que dus

la fredor de la teva aigua

sense estimar-la:

el teu silenci et delata."

Aquest fragment pertany a una poesia de Joan Margarit autor de Sanaüja de qui ja hem parlat en aquest blog a Flors blanques en la boira.

L'ombra de l'altre mar

"Oh, com m'estimo aquest profund silenci

tant ordenat i clar, fet de maons

de silenci tan ben aparellats.

Ell ablaneix aquesta por de segles

que m'espesseix la sang. Paüra d'ésser

com un dau que a la taula d'un vaixell

rodola sol amb el vaivé del mar."

Aquest fragment pertany al poema L'ombra de l'altre mar i l'ha escrit Joan Margarit d'aquest autor ja n'hem parlat en aquest blog a Flors blanques en la boira.

Sagrada materia

"Como el salterio, que los dedos rozan

o que el plectro golpea y el músico entreabre

sus raíces de oculta resonancia

y sube la ascensión de su lamento

como un humo sagrado y se estaciona

en el ámbito oculto de nuestra soledad.

Y ya colgada por los techos queda

la melodía, igual que una atmósfera dorada

que llenará los ojos con su fuego amarillo

y bebemos de esa antífona, de esa agua llovida

que alguien, un día cualquiera, puso el nombre de lágrimas..."

Aquest fragment pertany a "Eros y Anteros" i fou escrit per Miguel Fernández. Observareu que és la primera vegada que faig un post d'un poema que no està escrit en català. L'he copiat en castellà perquè l'autor és un autor espanyol que el va escriure en aquesta llengua i les traduccions no són mai exactes, perden en matissos. Miguel Fernández nasqué a Melilla l'any 1931 i hi morí l'any 1993. Era poeta. Rebé el Premi Nacional de Literatura l'any 1977. La seva poesia era neobarroca i clarament culturarista i hermètica. L'any 1966 rebé el Premi Adonais.